Deliri

Cercaré el lloc on  rompen les onades

Nua, em deixaré anar dalt de la cresta

I quan la percepció de humitat

sigui dins meu, em capbussaré

i davallaré en tu.

*

Catalunya a la Pell

El meu país
s’ajusta
perfectament
a les corbes
del meu cos
i em pertany a mi
posseir-lo,

quan aquest amor
és innat i clandestí. 

Catalunya em sedueix.

Fotomuntatge Internet.*

Tardor... inoportuna

Ets un buscall

humit i fred,

que s’amaga

sota la fullaraca

que dorm,

sota les ombres

del teu cós.

*

Res per Fora

No duc el dolor
dins meu
ni tan sols

dins els meus pensaments.
No és tan fàcil dur-lo a sobre.

El duc dins l’ànima

on no és veu, ni es sent.
És un lloc íntim i privat

on vosaltres… no hi teniu cabuda.

De vegades

m’agrada

anar a peu

entre els meus morts

i retrobar-los.

Així la meva ànima... té veu

i mirada.

Imatge de Montse Martín    http://montsemartin.com*

Presentació del poemari a dues llengües

La Bea i la Maribel estem molt contentes de comunicar-vos i convidar-vos a la presentació del nostre poemari:

Duesdonesdiuen

Poemari a dues llengües

Autores: Beatriu C. Durany i Maribel Mir Alvira

Dijous, 22 de setembre de 2011

20.30 h

Sala City (Segon Passeig de Ronda, 47 – Lleida)

Amb la col.laboració del multiinstrumentalista Ruben Friedrich i del grup Onda Bossa.

Petit És el Teu Racó

Els teus somnis

dormen a la part dreta

de la part baixa

d’aquest llit on jo dormo.

En un racó petit i gèlid.

*

Jordi Boixadós - Desperta't en Mi

Escric d'alt d'un núvol
Sura'n En El Cel, he set capaç

de sentir que el pes
que duc a les espatlles,

potser
no és tan feix-ut com sembla.
*

L'Oblit de la Memòria Perduda

Aquesta nitquan vetllava el meu son.
un pensament m’ha trasbalsat
i xiuxiuejant-me a cau d’orella, m’ha dit:
Aviat t’amagaràs darrera la memòria
i ningú et podrà trobar,
ho perdràs tot, i et quedaràs sense res.
I jo, he aturat el temps
per entendre les seves paraules.
Aviat t’amagaràs darrera la memòria
i ningú et podrà trobar, ho perdràs tot
i et quedaràs sense res.
Si sóc darrera la memòria
vol dir que no la puc tenir, i si no la tinc... em prenen la vida.
De sobte he recordat
que tu, ets assegut al meu costat
en silenci, immòbil,
perdut en el intent d’atura aquestes paraules
i amb la temença amagada al teu cor.
M’has pres la mà, i per fi ens em mirat;
la meva mirada t’ha preguntat,
i què farem ara?
No perdre el temps
m’has dit, tot donant-me un bes.

Ufana Temprança, el meu País

És aquesta, la terra que trepitjo, la que sento sota els peus nus.
Les teves olors m’acullen, com la mare, en el seu bressol.
Qui pogués ser, trobador de temps passat,
on templers i valents cavallers
alçaren les espases, per una terra en llibertat.
Bandolers, hi hagut de bons i dolents
llegendes d’antics catalans.
És aquesta, la terra que trepitjo, la que sento sota els peus nus.
Tramuntana, gregal i llevant, Xaloc,o garbí,
ponent i mestral, tots set hi bufeu,
endueu-vos les malaurances, d’antigues lluites trivials.
I deixeu que el sol que surt a ponent,
escalfi, les estones de fred.
Colors i pinzells en mans d’artistes,
artesans i veus de comediants,
la història de la nostra terra, ells han fet més gran.
Ametlles, oliveres, cirerers
Civada, ordi, sègol, blat i alfals
els camps han estat conreats
en les mans aspres, que els nostres avis han treballat.
Per la vall fosca, la meva ànima ha passejat,
i el sol, sempre ha trobat.
Aquesta gent del meu voltant, catalans nascuts, o nouvinguts
estimeu la meva terra i pot ser vostra també.
De vegades, la meva terra sagna
I sagnen les meves venes
queda’n obertes i febles al vent.
Veniu, a mi, vents del nord i del sud, de l’est i de l’oest
Tramuntana, gregal i llevant,
xaloc, o garbí, ponent i mestral, tots set bufen al capdavall.
Endueu-vos, els mals esperits.

El Café dels Poetes

Cercaré el Café dels poetes
endinsant-me per carrers
la meva ciutat.
Carrers, que fa temps que no trepitjo.

Cercaré el Café dels poetes
per trobar noves paraules
que duguin les mateixes lletres
però, amb un so distint del meu.

Em venç el pes de la paraula,
i els meus dits són temorosos
al descans d’aquestes,
espargides damunt el paper
que duc sobre meu.

Cercaré el Café dels poetes
per trobar-te assegut
al racó de la memòria
mirar-te, i observar-te
mentre ets perdut
en el món de les inquietuds...

Cercaré el Café dels poetes
abans que em venci
el pes de la paraula
i com una furtiva
m’escapoleixi de la paraula escrita.
*

Centenari del Poeta Català “Màrius Torres”

ÚLTIM DESIG

Ah! L'aigua en el meu rostre! Una llum matinal
Fa més dolça la pau i més amorós l'aire.
Si no fos aquest vas de capitosa flaire
Res no em recordaria que he estat foll i malalt.
Pels seus camins vulgars, altiu com un captaire,
la vida em reprendrà, i el seu gest, sempre igual,
també farà el meu cor eixut i maquinal.
Ara, carn dels meus somnis, no somniaré gaire.
Jo no sé si algun dia t'oblidaré del tot.
Deixa'm creure que no, i el meu últim sanglot
pugui estendre'm de nou sobre la teva falda.
La mort ens pren sovint per lligams ben subtils!
Un record dels teus ulls abissals i tranquils
em meni al seu portal i me'n llevi la balda.
*

Homenatge a Màrius Torres, poeta Lleidatà.

Laberíntic

Laberíntic,
Així ets tu.
Trepitjador de molts camins.
Sabedor del seu inici
i del seu final.
De la soledat de la solitud.
Complicació inextricable.

Mercè Riba, "Laberint I" -Escultura Mitològica-

Gueto, Propietat Privada

Als invasors passius del meu país.

Neixes sense viure
i després, mors entre laments.
No veus el que mires.
Ni escoltes el que sents.
Ni tan sols creus en el que fas,

si es que ho fas.
Tan sols ets “el mur de les lamentacions”.
I aquest, ja és buit d’espai per a més laments…
I els teus ulls,
continuen cecs en la Mirada.

*

Gueto Propietat Privada: Sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat.

A Catalunya, el Meu País

Tinc una finestra oberta al cor
i trepitjo les muntanyes amb peus nus.
A les meves mans
i duc el meu comte Guifré,
que posant els seus dits
en sà ferida sagnant
els deixà reposà
sobre el seu l’escut daurat,
quant ell ja morí
lliscaren amb suavitat
sent senyera per la eternitat.
I als ulls hi duc la tendresa
quan veig que dins meu,
hi porto l’estaca més bella,
és el cant d’en Lluís Llach
qui me la clavà ben dreta.
I el meu cor batega fort
quan els meus avantpassats
s’acomoden al pensament,
arrels, de la terra
que jo estimo.
I als que trepitgeu, per primer cop
aquest, el meu País,
us dono la benvinguda,
i us demano m’ensenyeu
les costums i tradicions
d’allà on vingueu.
Però, jo també us demano
que respecteu, aquest, el meu País,
i si això no és el que voleu,
us convido a que viatgeu,
cercant un altre país
al que estimeu.
Hi ho dic en veu alta:
Per trepitjar els camins del meu país,
s’ha d’estima sà terra.

Terra, que jo estimo.
Aquest el meu País.

Cada Pas Incert, És Fa Ferm

De vegades, el dia a dia sembla un pas senzill, sense importància. Però si ens parem un instant a pensar-hi... que me’n dieu?

Ella es va trobà davant la porta
on s’amagava l’incerta del que vindria
i la seva mà, s’agafà al pom de la porta
deixant-se abduí per la feble empenta,
engolint-la a un futur ja present.
I de sobte escoltà el cop de porta darrera seu,
i s'adóna que ja és dins.
Ha fet el pas i ha de continuar caminant.
Al cap i a la fi, la vida és el que caminem... i amb qui caminem.
És aquest caminar
que fa que les nostres “emocions” trontollin
sacsejant-nos amunt i avall... com en un balancí.
Els primers dies, observà el seu entorn i el vostre,
ha d’apropar-se-li tan si vol com no.
Els dies passen, i s’acomodarà en ells
per trobar el seu lloc, i el vostre.
Des de el dia que es trobar davant la porta,
fou sabedora que els darrers dies
són instants de preludi al adéu...
i també sap, que és un adéu inexistent.


Hem mediat per aconseguir-ho: Amalia, Antoni, bea, Clara, Carme, Dolors. N, Dolors. B, David, Emma, German, Jorge, Marta, Mourad, Ouahid, Oscar, Rolando, Roser, Tania.

Fotografia és de la Nit Sant Joan 2010 a Lleida "Abducció" (com veieu l'abducció és verídica).

Hòstia, No M’ho Esperava

Saps que quan em mires
veus en els meus ulls
el to violat.
I saps que quan tu t’apropes
com un ressort
de tu m’allunyo.
No sé, quan tu vas saber
del meu cor patidor.
El teu amor
va ser un embut
en un temps de preludi.
Un temps que s’aturà
sobre meu
com un núvol emprenyat.
Sé que vaig ser feble
davant la teva ira
que duia per disfressa:
Amor, no veus que ets meva.
Sé del meu insomni per les nits
i dels meus malsons de dia.
Un cop sovint
ja és un hàbit assumit
i un tatuatge en la meva pell.
L’enuig
de la meva feblesa
digué prou, i fou amb fermesa.
Darrera la porta
deixo la por i l’angoixa
mentre un somriure teatral
començarà el nou dia.
No sé de sabors, ni olors,
i de les carícies
són la sarga, fent ferida.
Vull recorda el dia
que vaig adoptar el dolor
i em vaig aferrar a la por,
Vull recordar-lo, i no oblidar.
I llançaré la por,

i la solitud,

i el dolor.

No al Maltractament i Abús Infantil

Oblidant, el No Oblidat
Vas trencar la terra
en la qual vaig néixer,
i vaig morir en ella
quan el meu crit va ser silenci.
Les teves mans de farsant
prengueren el meu ésser, esquinçant-lo
i deixant les seves ferides obertes.
Però, vaig aprendre
a viure entre solcs
recusin dia a dia les ferides obertes
i sembrar en ells.
*

K-PAX

K-PAX

Sóc originària de K-pax.
Aquest és el meu somni
T’ho imagines…
Ser una indivídua,
Tan sols això
una indivídua
que viu
sense conviure
amb els altres
Tot i tenir-hi
la capacitat per fer-ho.

T’ho imagines...
Viure a K-pax i
Ser feliç.
*

Vídeo de la pel•lícula K-pax. Kevin Spacey... Està, espectacular

És Com Un Rajolí d'Oli

Vermell, carmí, cirera, maduixa...
aquest és l’últim color, que jo recordo.
La sang és vessar, com un rajolí d’oli
damunt la llesca de pa, que la mare em preparava.
Gota a gota i com un esquitx, fa un toll
damunt la rajola freda, molt freda.
La meva pell ho sap, és nua damunt ella.
La rajola freda, molt freda.
Dos talls verticals, assenyalen el punt de partida.
No hi raó per a tu,
tan sols la pau de un instant, per a mi.
Veus anònimes, trenquen aquest instant,
divagant entre conceptes
plens de prejudicis, i jutjant lo no jutjable.
És una cursa de fons
-murmuren els meus llavis, en una veu feble-
I la meva mirada, s’esvaeix en un grapat
de records foscos i gèlids.
Com la rajola freda, molt freda
que acaronava la meva pell.

De sobte, hi veig un fil de llum
que pampalluga sobre els meus ulls, cansats.
I una veu contracorrent, em xiuxiueja:
pensar, pensar amb mi –em diu-
Jo no sóc fosc, ni gèlid.
Pensa, pensa amb mi, que sóc a la teva vora.
Deixa’m que aturi, aquest rajolí d’oli...
Deixa’m que obri la finestra, i marxi aquesta foscor.
Deixar que posi una espurna, en aquest instant, gèlid.
Pensa, pensa que sóc jo, i deixa’m...
Deixa'm acostar-me a tu.
*

Café, Dins la Tassa

T’he mirat fixament
com al pòsit del cafè
quan s’acomoda
al fons de la tassa,
i la meva mirada
intentà esbrinà
el què de la vida.
És un tast amargant
i fins hi tot, dolç e
intensament melancòlic.
Així, com el cafè que deixar
el seu pòsit al fons de la meva tassa,

jo, t’he mirat.

Fotografia de Edward Hopper

Incrèdul

No m’ho crec!
em var dir ell.
I jo,
temorosa de equivocar-me, li contesta:
Tan se val si t’ho creus
o no t’ho creus, però jo sé,
que no puc tornar a estimar-te
i amb això, jo, en tinc prou.
No m’ho crec!! em va tornar a dir.
Llavors jo, en silenci i en solitud
apagar el llum
en un intent
d’abandonar aquell mal son,
i deixa’n
que les meves parpelles
fessin el cluc,
vaig esperà
la llum d’albada.

Mort Amor

Mort Amor...

Si t’adones que la meva pell
no dibuixar arrugues,
o que els meus llavis
són una línia recta,
I en els meus ulls
no hi veus el reflex a la nineta,
I t’adones que les meves mans
són com estàtues de sal,
I veus que camino a tu, distant.

Espero que t’adonis
que aquest, és mort d’amor.

*

Gnade Michael "Mujer de Espaldas"

El Vi de la Mort...

El Vi de la Mort...
És un caprici, que s’ha d’assaborir.
Sí, per fi l’he posat la mortalla.
Avui l’he mort, és mort, mort, i ben mort.
Quantes vegades la meva ment,
ja ho ha fet?
sí, la meva ment,
per que les meves mans
varen ser indecises
i el meu cor, fou covard de malícia,
però avui, totes dues han fet pinya,
i l’han mort.
Quanta infantesa, perduda
Quanta joventut, en un incert destí,
I quanta vida, presa de rancúnia.
Però avui
l’antídot del meu amor,
ha passejat per les seves venes,
les mateixes que duien el verí
que un dia, escopíreu sobre meu
i portareu el vent de grop
a la meva novell vida,
malmeten cada mil·límetre de la meva pell
i de la meva ànima.
Vós, no sabreu mai
la joia que avui m’acompanya,
quin dia més gloriós,
quin sabor té, aquesta dolça venjança,
la seva espera, ha set tan encertada.
I avui l’he mort, i l’he posat la mortalla
mentre un amor aborigen
era un adagio de carícies en la meva pell,
i la meva ànima,
gaudia de besos i desitjos
en mans i anhels, d’un Home
que és airina en la meva vida,
aquella que un dia, vós em robàreu.
Però avui l’he mort, i l’he posat la mortalla
i l’hi faig un somrís,
assaborint aquest bon vi.
Diu la historia, que una nit, un tal anomenat Jesús
fer un últim sopar, i amb el calze en les seves mans
mirà als seus convidats i celebrà el seu renàixer...
i avui l’he mort, i l’he posat la mortalla.

*

Cendra

En les meves mans duc la cendra...

Avui miro la cendra
que juga entre els meus dits,
en un gest innat i curiós
per trobar quelcom.
I el polsim grisós
irromp la meva memòria
com un retrat antic
i cobert de teranyina.
Són imatges
de carícies i besos invisibles,
i de la llenya que s’esgota
fent invisible el foc vermellós i ardent
que tan em neguiteja.
I és ella la que és fa perenne
jugant entre els meus dits
en un gest innat i curiós,
per trobar quelcom.

Oi! Que la cendra mai mor...

*

Les Llàgrimes... tenen colors

Les meves llàgrimes, tenen aquell color
que tan t’agrada.

Aquell que té el sol, quan neix
o quan la seva mor, s’apropa ja, al capvespre.

Aquell que la mar pinta
en onades, a cops de calma
o de tempesta.

Aquell que la terra
deixar en les mans del pagès,
quan aquestes, entremaliades
li fan la juguesca.

I aquell que el record, m’ennuega
i fan un vitrall en els meus ulls,
o aquell que dibuixa
en els meus llavis, un somriure,
i en la meva pell
una esgarrifança de calidesa.

Aquell color, que tu

pots veure.
*

Fotografìa de Montse Farré "Llàgrimes blanques" 2008. Tènica mixta - 90 x 120 cm.

http://montsefarre.blogspot.com/

*

Pèrdua

He perdut
la imatge
de la meva feblesa.

Els colors foscos
són amagats
dins el calaix de la dreta.

La tristor
és sota la pintura del somrís
i la temença
és con una bombeta fossa,
fins que no la canviï.

Le meves passes
no són flonges.

I els camins que trepitjo
són paisatges
oberts als ulls que miren.

He perdut
la imatge
de la meva feblesa,
hi ho dic amb un somrís.

*

Despertà del Son

Desperta
ara que estàs dormin,
ara que el son t’ha pres el teu cos
i que el somni t’ha pres la vida.

Desperta
ara que estàs dormint,
perquè jo,
ja sóc aquí
amb el delit de ser el teu cós
i el somni que et pren la vida,
i després,
tan sols després
dorm
sota els meus llençols.

*

A Les Baranes del Meu Cós

Quan els teus dits
miren per la barana de la meva pell
aquesta, s’esborrona
i busca agafar-se a ella
per no caure al buit del delit.

Quan els teus ulls han tret el cap
a la barana dels meus,
i les meves parpelles han fet el gest cluc,
jo, he sentit el teu frec.

Quan t’apropes
a la barana dels meus llavis
els teus, són de delit per mi,
i llavors jo,
sóc flor que s’obre a la primavera.

Quan els teus dits
miren per la barana
de la meva pell
aquesta,
s’esborrona.
*

Viatge en Vent

Me deixat endur pel vent
sent fulla viatgera
d’aquell arbre
que en la tardor
es quedà nu,
i envoltat del xiulà
d'aquest vent que se m'endú.

Hi ha moments,
que no recorda com era abans
que vingués la tardor.
Verd i ple de vida
digne de ser model
del més gran pintor.
Imatge perenne
de fotografies anònimes.
Refugi del infant
que l’abraçà fort, estimant-lo.
Racó de repòs,
on la seva ombra
atrapa l’escalfor d’estiu.

Hi ha moments
que no recorda com era abans
que vingués la tardor,
no recorda, que un dia
va ser fruit en els llavis
d’un bes d’estima.

*

Advertiment de Prec

Creua els braços
davant les paraules
que surten a glops
en una veu trèmula i esquinçada.

Creu el braços
i fes un mur de sordesa.

Fes-ho.

Així, al capvespre
quan els meus ulls
vegin el costat dret del armari
buit de tu,
ni tan sols s’adonaran
que un dia
fou ple de la teva presència.

*

L'Origen Perdut

Avi, que és allò que t’acompanya, ja fa tant de temps?

És la teva mirada, que es veu forta i delicada.
És la teva veu, que flueixen paraules d’amor i saviesa.
És la teva trepitjada, que quedà marcada per sempre.
És la teva tremoló de mans, que tanta seguretat han donat al pas dels anys.
O és el teu cor, que batega silenciós i jo, el sento a la meva vora.

No serà, avi meu, la saviesa de tants anys
i el teu trepitja segur i seré, que són l’enveja e incertesa del meu demà?

Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
de veu trencada i mans tremoles.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
que murmuren paraules plenes de records.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis rialles,
degut a la faldilla curta, d’aquella noieta de caminà ferm.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
asseguts vora una taula, entre jocs d’escacs, dominó entre mans.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
i escolto converses dels seus nets entremaliats.
Però...
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis i veig
la seva mirada trista i quelcom perduda, perquè el fill ja no l’estima...
Una mirada de crida per a tots nosaltres:
Una mirada d’amor, de tendresa i d’esperança, als darrers dies d’una vida.
Una mirada, que busca una mà forta i jove
I fer el repòs de la seva,

que és plena de saviesa i tremoló.

Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis, i em deixo anar... Qui sap, si trobo la saviesa, avanç del pas dels anys.

*

Dibuix "AncianoSentado" de "José Yáñez".

Sol, Solet

La pluja és amagada
Darrera aquests núvols
Que dormitegen damunt meu
Avisant-me de la tempesta
Que com rugit de Lléo
S’endinsa dins meu
Deixa’n la temor
Damunt meu
En un plovisqueig
que no s’atura

i tu, Sol solet
vine’m a veure,
que tinc tot el meu cós, Inquiet.

*

La Naixença dels Amants

Un plor, tant sols un plor
per ompli els núvols
que envolten
els records secrets,
d’una vida.

Nefasta promesa;
en instants plens d’impulsos
de joves amants,
qui és qui
en la innocència
d’un cos nu
i tremolós de dubtes.

Quantes mirades
en ulls amagats,
darrera la por a l’avenir.

Quanta tendresa
buscaven
les nostres mans,
inexpertes en carícies
i llavis muts de saborosos besos.

Que n’és de inoblidable
el naixement dels amants.

I la mort dels amants, que n’és perdurable.

*

Néixer En El Temps

Tan se val

Sé, que el temps passar,
com també passen
les hores del rellotge
que duc al canell dret,
en un tic-tac que mai s’atura.

Però de vegades
sóc capaç d’aturar-lo
i fer-lo meu.

Abraça-lo, prem-el fort
contra el meu cos
i sentir el seu batec.

A les hores
tu tornes a néixer en el temps,
com l’airina que neix a la platja,
com el sol que neix després de la nit
o com lluna, que neix després del dia.

Llavors Jo,
sóc tramuntana
que s'endur el temps
entre enyorades carícies, i besos tatuats
en l’intent d’aturá, aquell temps.

El temps és meu, i em pertany...

*

Buscant Aquell Món

El meu nom és Mukhtar, que vol dir: “l'escollit”.

Al meu carrer, la pluja té gust a ferro.

De bon mati em pregunto..
On son les olors a flors?
i els sabors dolços?
i les mirades netes?
i on son, aquelles abraçades
cosides en un brodat d’estima?

El meu somriure, es dibuixar con la tristesa.

I en els meus ulls, la mirada a l’horitzó
és d’un foc ennegrit.
El rostre del meu pare, és de temor i d’odi.

I el de la meva mare,gairebé ni me’n recordo
un ocell, va esclatar dins al mercat
I de la mare,
nomes en va queda, la seva mà...
mentre agafava la meva.
La meva germana, mai ha jugat amb mi,
em fa de mare de bon mati.

No puc entendre el so
de les teves paraules, quant son bales
que es passegen xiulant
per tot el meu volta’n.

Mira'm amb ulls d’home
i deixar de banda els de soldat.

Sóc com el nen que duus dins teu.

Sóc un infant, i no puc jugar amb la Yedida
-que vol dir: “amiga"

perquè va néixer
al costat, de on jo vaig néixer.

Jo us pregunto:

Es pot escollir on néixer?

Si em dieu que sí.

Moriré,

per poder escollir

Si he de Néixer.

*

Rubianes, Solamente

Tenia per costum
envejar la teva rialla.
El teu cós
era un espetec d’expressió.
I el teu humor
irònicament vestit,
de vegades em feia sentir,
nua de sinceritat.
Un gallec, català
i amb la barreja al teu parlà,
sense pèls a la llegua
erets la veu

de molts de nosaltres.

De vegades,
el teu llenguatge era un xic groller,
però força rialler.
De tan en tan,
quant t’escoltava
em feies dir, un renec:
Hòstia, Rubianes, no pots parlar més fi.

L’últim to de veu, fou fent de Déu.
I amb un somriure Etíop,
donares una pausa...
al teu temps.

Crec, que en l’instant
avanç a la teva mort
Tu, vas ser-hi present.

*
a Pepe Rubianes

Nina Trencada

No hi ha perdó ni oblit,
per tot el que vas prendre.

Que ningú gosi buscar
ni trobar, l’excusa al teu robatori,
que no gosin a fer-ho,
perquè no hi tenen cap dret.
Li vas llevar la infantesa,
aquella en la que jugar
era el més important.
Li vas llevar, l’adolescència,
aquella on aprendre a estimar
i a jugar net, era el més important.

Li vas llevar el dret a créixer,
com a dona i com a persona
vas arravatar-li la confiança,
l’estima, l’abraçada, la carícia i el bes.
Li vas prendre gairebé tot.
Vas deixar-li l’anima,
amb un dolor crònic.
Va perdre la mirada a l’horitzó
i la ceguesa dels seus ulls
no li permeteren veure
una mirada neta.
El teu robatori
l’obligà a crear un món paral·lel,
ple de fronteres...
Però també, li vas donar alguna cosa... sí.
Desconfiança, tristor, rancúnia,
incertesa, temença i por,massa por.
Una por, que va dur-la
a la solitud d’un mateix.

Aquells instants
d’angoixa al teu costat,
varen trencar el seu cos
en mil bocins,
com un got de vidre que es trenca
quan et rellisca de les mans,
al tocar el terra, es trenca
escampant-se per tot arreu,
i la seva anima s’amagà
darrera el boci més petit i llunya,
aquell s’amagà darrera la porta.
Va ser fulles de tardor
seques i trepitjades
per el teu caminar inquisidor.
Els seus ulls,gravaren la imatge
del teu rostre monstruós,
i a la seva pell, com tatuatge del vell mariner.
Va convertir-se
en aquella nina trencada i malmesa,
amb ulls tristos, i amagada
al fons del vell bagul
tancat en un cadenat
i la clau, és perduda en el passat.

*

Últim Prec

En l’instant més a prop a la meva mort

vull ser-hi present,

i donar-li la benvinguda.

~~

Vaixell de Vela

Navegà
Deixà el teu cos nu

sobre la fusta polida de la balandra,
sentir les onades en el seu-ho vaivé
la de la mar en calma,
la de la mar moguda,
la de la mar enfurismada

Sentir ...
La fusta polida sota la meva pell
suau, calenta per dolç raig de sol
i espera, sobre la fusta polida
que l’onada de la mar enfurismada
esquitxi el meu cos nu

i m’esborroni.

~~

Gaudint de l'Instant

La llum del local és tan tènue com jo.
La copa és mig plena
i la meva gola
ennuegada d’una tristor èbria.

Els meus ulls són tan brillants
que el seu reflex fa molt de mal.

Els meus llavis els glaçons desfan
amb la beguda tot jugant.

El cambrer és bon guardià
d’aquest, el meu instant.

És hora de marxar, i no pas sola
diu el bon guardià
els meus llavis tot besant.

~~

Freda Escalfor

Que n’és de meravellosa la nit freda
És tan freda,

Que no tan sols sento l’esgarrifança en la meva pell
També el meu cos tremola.

Que n’és de meravellosa la nit freda

Que de sobte el sol escalfa el meu entorn
M’esborrona la pell al frec de la teva
I el meu cos tremola sota el teu.

Que n’és de meravellosa la nit freda.

~~

El Tast de la Pluja

Trenca la tendresa d’aquest instant
trenca-la,

Trobaràs la pluja d’una mar enfurismada.

Però tan se val el sabor d’aquesta pluja
tan se val,

Doncs els teus llavis mai faran el tast.

~~

la solitud

La meva amiga,

la solitud

allà on vaig jo
ella sempre em segueix
i encara que de vegades
sense adonar-me’n, s’amaga
jo, però, no la trobo en falta
... ella sap que és la meva amiga, la solitud.

Malauradament
de vegades em quedo mirant-la en la foscor
i els meus ulls són cecs

d’altres, converso sense parar
en la tertúlia més aclaparadora,
fins que la meva veu és ronca
i el meu cap és clar.

la meva amiga, la solitud.

~~

Escàpol

De vegades sóc com un rellotge
que tan sols marca les hores
que les manetes m’obliguen
al tic tac d’un respirà mut.

El temps perdut
és una vàlua important
en el pas del temps
un temps, que
s’escapoleix com l’aigua
entre les mans
en un intent de calmà la set.

Quant te’n adones
és massa tard
i el temps no té espera
sempre camina endavant,
i quan s’atura
el temps no existeix.
~~

Somiant

Aclucà les teves parpelles
suament,
ara imaginar-te un gran globus

però gran, molt gran

... imagina-t’ho, més gran
i pensa el que pot haver-hi dins

Imagina-t’ho...

Se’ns aquest gran globus a la teva mà
notes com els peus no toquen terra
que el peto t’acarona la galta
i que l’abraçada et prem amb força

Imagina-t’ho...

i ara, ja pots obrir el ulls

encara se’ns, que
el peto és a la teva galta
i l’abraçada et prem
i tot sembla un somni,
un meravellós somni.

Plaf!! Explosió del gran globus
i mils de somriures
volten pel teu entorn.

~~

La meva cambra

Vers que serenes la meva nit
quan la lluna escalfa
els llençols d’una nit de calma
en onades ballarines
amb una dansa de somnis
a un demà present.

Són paraules escrites en vers
tatuatge perenne

en les parets de la meva cambra
en un intent fallit
d’agafar el son,
un son profund i
ple de somnis.

En aclucà els ulls
quan les parpelles toquin fons,
vull que la seva última imatge
sigui un espetec de paraules escrites

... d’aquell antic poema
que la vida em brindà.

~

El Passar del temps

Absència i memòria, dues paraules diferents

Absència, no hi ha res
Memòria, hi és tot

És com un full perdut dins un llibre
és ple de memòria
a la recerca de l’absència d’un ahir

Un ahir, que és present en la memòria
d’aquella absència perduda.

I si l’absència fos la memòria del passat, i del futur ?

I si la memòria fos l’absència del passat i del present?

Absència i memòria...
Memòria i absència...

Absència, no hi ha res
Memòria, i és tot

El passar de la vida és l’absència de la memòria
ho és que la memòria no te absència

No ho sé, tan se val

Absència i memòria...
Memòria i absència...

Escaiença

Adelitar-se de la teva mirada
sense pensà en l’arribada
d’una nit, ho d’una albada

He de pujar acròpolis
en el moment precís
per poder fer l’encís
a un amor imprevist.

L’he d’allunyà del dubte innat
a la temença d’un desencert,

... i he d’aturar-li el plovisqueig

dels seus ulls
en l'instant en que les seves parpelles
facin el cim

i em vegin mirar-la.

Fotografia "Ojo" de Sandra Garcia.

Florent

La clandestinitat d’aquesta nit
ha omplert
l’anima d’un nou batec.

No calen paraules d’estima,
tan sols la nostra clandestinitat
en el besos de llavis ansiosos
i en el brogit d’una carn trèmula.

Tèbia serà la nit
i una mà en serenor
acaronarà cada racó de la meva ànima
en un intent fallit de calma.

Orquídia, m’has nomenat
amb una veu caiguda i trencada,
on cada lletra palpitaré
fregant la teva ànsia
en el meu anhel.

Tèbia orquídia és la nit clandestina
del surar d’aquells amants furtius
que en una ennuegada acció,
és donen un respir profund
per a ser uns enjogassats
en l’odissea del plaer.

.

Tu ets Sorra

Sóc onada
que s'enfila sorra amunt
quan la teva veu és silenci,
quan la teva pell
és freda i distant
i les teves carícies
pinzellades sense color.

Sóc onada
que s'enfila sorra amunt
per endur-te mar a dins.

Graó a graó

Les seves passes iniciaven un titubeig, en el precís instant que esglaó a esglaó trepitjaven la vella escala. La mateixa escala que en la seva infantesa, un dia va descobrir, i va arribar-hi al seu final, convertint-lo en el seu racó secret. Un racó que li pertanyeria sempre. En una infantesa i una adolescència, plena de reptes.
Cruixits aïllats li murmuraven imatges de dies passats, i en aquell silenci real, va buscar records entre aquelles parets velles de fusta. Va moure amb esforç baguls plens il·lusions, de temps passats i promeses fetes de les quals, mai se’n oblidaria. Complertes o no, formaven part del seu-ho passat.
Les seves mans, van acaronar els somnis allà guardats mentre els seus ulls ploraven l’enyorança dels mateixos. Els seus llavis van anhelar aquell primer petó, i va dibuixar el seu rostre en les milers de partícules que formaren l’aire, i sentí aquell antic petó, novament… Aquell minuciós instant que la innocència dels seus disset anys els van acollir en dubtes i pors, i tanmateix, van decidir lliurar-se…a una carn trèmula i atemorida, que despertava entre paraules apreses de versos escoltats, en el ressò d’un poeta o d’una vella cançó. I el gemir de les seves novells veus, en el vell llenguatge del amor, foren notes musicals d’una nova cançó… Es posar vermella pel que havia sentit en aquest precís instant; un passat que esborra el present, fent present aquell passat.
Es va seure sobre el vell bagul, i li va donar una pausa als seus sentiments i desitjos. La llum entrava per la vella finestra, va guaita darrera les cortines de fil blanc, com si el cor li digues –mira, mira qui ve- i va recorda com la seva àvia les va cosir punt per punt i afegir una puntilla de ganxet.

Té vist arribar, -li va dir ella- i ell, es va sorprendre. La mirar, i va observar aquell cos de dona, ja no era la jove de disset anys –va pensar-, les seves sabates negres de taló, la seva faldilla modelant els seus malucs, la seva brusa allotjant els seus pits, i els seus llavis guardant petons…
I els seves passes iniciaven un titubeig, en el precís instant que van anhelar tocar-se…
I en el silenci del capvespre, es varen escoltar els gemecs, d’aquella nova cançó.

.

Mirant-te

a tu


que sempre em mires, i
t'apropes poc a poc,

amb silenci
com si el teu cos no hi fos...

i tan sols els records...; i jo, mirant-te

No, no marxis, i

si te'n vas

torna...

sempre espero.

.

la dama obscura

I si jo
acluco els ulls,
vos em podreu perdonar?

M’endinsaré en un son
profund i etern.

I vos
em podreu perdona,
si mai, vull despertar?
I si el perdó
a un mateix, no és possible?

Aniré a busca la soledat
que és amiga de la veritat
i no té pas maldat.
Doncs mai me’l a promès... el perdona’m.
Però vos,
podreu donar-me el perdó,
per endinsar-me en un son
profund, i perdurable?

La dama de la mort... m’escolta
en un silenci obscur.
.

Tic...

Tic, tac, tic, tac
temps,
moments,
instants…,

Moments
on el temps
dels instants, em perduri.

Aparences

Aparences,

són les que els meus ulls
guardarien
en la seva memòria ocular;
ho sé ara,
ara que el temps
em donà una treva.

Les imatges
que em mostrares de tu,
varen ser una boira
espessa,

gairebé opaca;

i els meus ulls
en aquell temps,
no varen veure més enllà
de la estreta línea
de la teva mentida.

.

sempre em mires

Tan sols al entra
per la porta de fusta fosca
entre el bruit i la gent
et miro, i
estudio el camí més curt
per arriba a tu.

En tu
vull reposar tot jo.

Ja, ets meva
de vegades,
ets càlida com la fusta
o freda com el ferro forjat,
i fins hi tot, suau
com el vellut.

Però sempre,
les meves natges
s’asseuran en tu.

Un bocí

Vull un bocí de la teva nit,
la què vares premé amb desig
el meu cos i la meva anima,
en la que la teva pell
era damunt la meva,
en la que fent-hi un tast
ens vara’m assaborir.

Tan sols un bocí
per guardar-me-la al meu rebost,
i de tan en tan
fer-hi un tast.

Vull un bocí de la teva nit...
per si un cas.
.

Pausa

De vegades, volem abraçar
els moments que la vida ens brindà,
els bons... i també els dolents.

Perquè els dolents
primer varen ser bons.

Abraçar-los, sentir-los nostres...

Els viscuts amb les pauses
que la pròpia vida ens dóna,
pauses,
per donar-nos un respir

i assaborir els moments...

.

Tristesa

No busquis en la meva ombra
el que no vas saber veure en jo.

No besis en els llavis
que jo, no et vaig oferir...

No miris
el que no vaig ensenyà.

Deixeu ja
mai em vas tenir...

Vés-te’n, allunyat...
i no tornis... a mi.
.

ombres

El teu cos
Es un cos d’ombres.

Ombres que un dia
Foren personatges vius.

Personatges que prenien el meu cos

anhelantment...

I de sobte, tu,
Et situares entre el sol i jo.

I vaig adonar-me
Que el meu cos,
era un mapa d’ombres.

.

Tu

Fas
trontollà
tot el meu mon
Cada cop que t’apropes.

Paraules amb dolça veu...
Carícies endolcides de tendresa...
Prens el meu somriure i el meu plor
ets,
com el pou
el que acull l’aigua de la pluja...
en silenci
~~~~~~~~~~~

la porta

Va obrir la porta
Amb la por al seu cos
Qui sap si la seva fugida
Va ser per a sempre.
No preguntà
va temé resposta.
Porta oberta ...
Fugida d’aromes
Buit, és el seu nom

El d’aquest nou intrús
aquell,
el que ara jeu sota els teus llençols.

.

oblit

la tardor, pot endur-se l’oblit del que fou un ahir...

Sóc el meu oblit...

l’oblit dorm al meu llit
sota els llençols
que una nit
foren guaridors dels nostres desitjos.

Però l’oblit no tem a la mort
l’oblit es immortal.
... i darrera la porta
s’amaguen els anhels
d’una dona que encara desitja.
ara,
ara que el temps de l’oblit
s’ha assegut a la seva vora,
se’n adonà.

... quan la vida et fa un peto als llavis
no pots no sentir-ho.
... quan la vida et fa un peto al llavis... tens que atrapar-lo.

no, No vull ser el meu propi oblit.