La Clau

Obre’t a mi
I deixa que el teu cor
acaroni el meu.
Deixa que les teves mans
prenguin les meves
I que la teva pell es faci meva.
Obre’t a mi, i miraré el teu cos nu
com ningú mai a fet.
El faré meu, i sabràs de mi
pels calfreds

que envairan la teva ànima.
Obre’t a mi
perquè jo duré la clau
amb l’ànsia tèbia del desig carnal,
I faré d’aquest pany,

un tancat privat.

*

Mort Amor

Mort Amor...

Si t’adones que la meva pell
no dibuixar arrugues,
o que els meus llavis
són una línia recta,
I en els meus ulls
no hi veus el reflex a la nineta,
I t’adones que les meves mans
són com estàtues de sal,
I veus que camino a tu, distant.

Espero que t’adonis
que aquest, és mort d’amor.

*

Gnade Michael "Mujer de Espaldas"

El Vi de la Mort...

El Vi de la Mort...
És un caprici, que s’ha d’assaborir.
Sí, per fi l’he posat la mortalla.
Avui l’he mort, és mort, mort, i ben mort.
Quantes vegades la meva ment,
ja ho ha fet?
sí, la meva ment,
per que les meves mans
varen ser indecises
i el meu cor, fou covard de malícia,
però avui, totes dues han fet pinya,
i l’han mort.
Quanta infantesa, perduda
Quanta joventut, en un incert destí,
I quanta vida, presa de rancúnia.
Però avui
l’antídot del meu amor,
ha passejat per les seves venes,
les mateixes que duien el verí
que un dia, escopíreu sobre meu
i portareu el vent de grop
a la meva novell vida,
malmeten cada mil·límetre de la meva pell
i de la meva ànima.
Vós, no sabreu mai
la joia que avui m’acompanya,
quin dia més gloriós,
quin sabor té, aquesta dolça venjança,
la seva espera, ha set tan encertada.
I avui l’he mort, i l’he posat la mortalla
mentre un amor aborigen
era un adagio de carícies en la meva pell,
i la meva ànima,
gaudia de besos i desitjos
en mans i anhels, d’un Home
que és airina en la meva vida,
aquella que un dia, vós em robàreu.
Però avui l’he mort, i l’he posat la mortalla
i l’hi faig un somrís,
assaborint aquest bon vi.
Diu la historia, que una nit, un tal anomenat Jesús
fer un últim sopar, i amb el calze en les seves mans
mirà als seus convidats i celebrà el seu renàixer...
i avui l’he mort, i l’he posat la mortalla.

*

Cendra

En les meves mans duc la cendra...

Avui miro la cendra
que juga entre els meus dits,
en un gest innat i curiós
per trobar quelcom.
I el polsim grisós
irromp la meva memòria
com un retrat antic
i cobert de teranyina.
Són imatges
de carícies i besos invisibles,
i de la llenya que s’esgota
fent invisible el foc vermellós i ardent
que tan em neguiteja.
I és ella la que és fa perenne
jugant entre els meus dits
en un gest innat i curiós,
per trobar quelcom.

Oi! Que la cendra mai mor...

*

El Llegidor de Poemes

Mentre llegeixes
les paraules del meu cós,
-aquestes que són cosides
en una pell afamada
de fruita dolça-
jo gaudeixo
dels teus llavis,
quan tu les pronuncies.
A cada accent
el cós s’arqueja
en les mans d’en Robin Hood,
i a cada espai de temps,
és el meu alè
qui omple aquest espai,
i quan el teu silenci
deixa buides les paraules,
és el meu gemec,
qui t’escridassa.

Llegeix-me poemes, llegidor
que el meu cós és ple

d’aquests anhel cultural,
i a cada gemec,
passa un full.

*

Les Llàgrimes... tenen colors

Les meves llàgrimes, tenen aquell color
que tan t’agrada.

Aquell que té el sol, quan neix
o quan la seva mor, s’apropa ja, al capvespre.

Aquell que la mar pinta
en onades, a cops de calma
o de tempesta.

Aquell que la terra
deixar en les mans del pagès,
quan aquestes, entremaliades
li fan la juguesca.

I aquell que el record, m’ennuega
i fan un vitrall en els meus ulls,
o aquell que dibuixa
en els meus llavis, un somriure,
i en la meva pell
una esgarrifança de calidesa.

Aquell color, que tu

pots veure.
*

Fotografìa de Montse Farré "Llàgrimes blanques" 2008. Tènica mixta - 90 x 120 cm.

http://montsefarre.blogspot.com/

*

Pèrdua

He perdut
la imatge
de la meva feblesa.

Els colors foscos
són amagats
dins el calaix de la dreta.

La tristor
és sota la pintura del somrís
i la temença
és con una bombeta fossa,
fins que no la canviï.

Le meves passes
no són flonges.

I els camins que trepitjo
són paisatges
oberts als ulls que miren.

He perdut
la imatge
de la meva feblesa,
hi ho dic amb un somrís.

*

Despertà del Son

Desperta
ara que estàs dormin,
ara que el son t’ha pres el teu cos
i que el somni t’ha pres la vida.

Desperta
ara que estàs dormint,
perquè jo,
ja sóc aquí
amb el delit de ser el teu cós
i el somni que et pren la vida,
i després,
tan sols després
dorm
sota els meus llençols.

*

A Les Baranes del Meu Cós

Quan els teus dits
miren per la barana de la meva pell
aquesta, s’esborrona
i busca agafar-se a ella
per no caure al buit del delit.

Quan els teus ulls han tret el cap
a la barana dels meus,
i les meves parpelles han fet el gest cluc,
jo, he sentit el teu frec.

Quan t’apropes
a la barana dels meus llavis
els teus, són de delit per mi,
i llavors jo,
sóc flor que s’obre a la primavera.

Quan els teus dits
miren per la barana
de la meva pell
aquesta,
s’esborrona.
*

Viatge en Vent

Me deixat endur pel vent
sent fulla viatgera
d’aquell arbre
que en la tardor
es quedà nu,
i envoltat del xiulà
d'aquest vent que se m'endú.

Hi ha moments,
que no recorda com era abans
que vingués la tardor.
Verd i ple de vida
digne de ser model
del més gran pintor.
Imatge perenne
de fotografies anònimes.
Refugi del infant
que l’abraçà fort, estimant-lo.
Racó de repòs,
on la seva ombra
atrapa l’escalfor d’estiu.

Hi ha moments
que no recorda com era abans
que vingués la tardor,
no recorda, que un dia
va ser fruit en els llavis
d’un bes d’estima.

*

Advertiment de Prec

Creua els braços
davant les paraules
que surten a glops
en una veu trèmula i esquinçada.

Creu el braços
i fes un mur de sordesa.

Fes-ho.

Així, al capvespre
quan els meus ulls
vegin el costat dret del armari
buit de tu,
ni tan sols s’adonaran
que un dia
fou ple de la teva presència.

*

Demanar a Precs

Avui, he invocat a la mort.

Mort ! vine a mi
no deixis que aquest dolor
que m’afligeix en cos i ànima
deixí nafres en aquest cós,
on la meva ànima hi gaudi plenament.

Mort! vine a mi
I acluca’m les meves parpelles
perquè no vegin més,
aquesta sang
que baixa com doll
per aquest rostre
que ja és buit, de boniquesa.

Mort! Vine a mi.
I regalem petons de pau
I carícies de delit etern.

L'Origen Perdut

Avi, que és allò que t’acompanya, ja fa tant de temps?

És la teva mirada, que es veu forta i delicada.
És la teva veu, que flueixen paraules d’amor i saviesa.
És la teva trepitjada, que quedà marcada per sempre.
És la teva tremoló de mans, que tanta seguretat han donat al pas dels anys.
O és el teu cor, que batega silenciós i jo, el sento a la meva vora.

No serà, avi meu, la saviesa de tants anys
i el teu trepitja segur i seré, que són l’enveja e incertesa del meu demà?

Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
de veu trencada i mans tremoles.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
que murmuren paraules plenes de records.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis rialles,
degut a la faldilla curta, d’aquella noieta de caminà ferm.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
asseguts vora una taula, entre jocs d’escacs, dominó entre mans.
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis
i escolto converses dels seus nets entremaliats.
Però...
Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis i veig
la seva mirada trista i quelcom perduda, perquè el fill ja no l’estima...
Una mirada de crida per a tots nosaltres:
Una mirada d’amor, de tendresa i d’esperança, als darrers dies d’una vida.
Una mirada, que busca una mà forta i jove
I fer el repòs de la seva,

que és plena de saviesa i tremoló.

Quantes vegades, m’aturo vora un grup d’avis, i em deixo anar... Qui sap, si trobo la saviesa, avanç del pas dels anys.

*

Dibuix "AncianoSentado" de "José Yáñez".

Sol, Solet

La pluja és amagada
Darrera aquests núvols
Que dormitegen damunt meu
Avisant-me de la tempesta
Que com rugit de Lléo
S’endinsa dins meu
Deixa’n la temor
Damunt meu
En un plovisqueig
que no s’atura

i tu, Sol solet
vine’m a veure,
que tinc tot el meu cós, Inquiet.

*

La Naixença dels Amants

Un plor, tant sols un plor
per ompli els núvols
que envolten
els records secrets,
d’una vida.

Nefasta promesa;
en instants plens d’impulsos
de joves amants,
qui és qui
en la innocència
d’un cos nu
i tremolós de dubtes.

Quantes mirades
en ulls amagats,
darrera la por a l’avenir.

Quanta tendresa
buscaven
les nostres mans,
inexpertes en carícies
i llavis muts de saborosos besos.

Que n’és de inoblidable
el naixement dels amants.

I la mort dels amants, que n’és perdurable.

*

Deleix

En deleixo per vós, quan els vostres ulls
em miren amb desig,
i quan la vostra pell
fa un suau frec a la meva, i l’encén.

Em deleixo per vós, quan beso amb ànsia els vostres llavis,
perquè son ells, els que em conviden.

Em deleixo per vós, quan amb veu d’airina
anomeneu el meu nom.

Em deleixo per vós, quan en el vostre silenci
m’ompliu de paraules.

Em deleixo per vós, I vós ho sabeu.

I el vostre saber, fa que jo…

Em deleixi per vós.

*

Néixer En El Temps

Tan se val

Sé, que el temps passar,
com també passen
les hores del rellotge
que duc al canell dret,
en un tic-tac que mai s’atura.

Però de vegades
sóc capaç d’aturar-lo
i fer-lo meu.

Abraça-lo, prem-el fort
contra el meu cos
i sentir el seu batec.

A les hores
tu tornes a néixer en el temps,
com l’airina que neix a la platja,
com el sol que neix després de la nit
o com lluna, que neix després del dia.

Llavors Jo,
sóc tramuntana
que s'endur el temps
entre enyorades carícies, i besos tatuats
en l’intent d’aturá, aquell temps.

El temps és meu, i em pertany...

*

Buscant Aquell Món

El meu nom és Mukhtar, que vol dir: “l'escollit”.

Al meu carrer, la pluja té gust a ferro.

De bon mati em pregunto..
On son les olors a flors?
i els sabors dolços?
i les mirades netes?
i on son, aquelles abraçades
cosides en un brodat d’estima?

El meu somriure, es dibuixar con la tristesa.

I en els meus ulls, la mirada a l’horitzó
és d’un foc ennegrit.
El rostre del meu pare, és de temor i d’odi.

I el de la meva mare,gairebé ni me’n recordo
un ocell, va esclatar dins al mercat
I de la mare,
nomes en va queda, la seva mà...
mentre agafava la meva.
La meva germana, mai ha jugat amb mi,
em fa de mare de bon mati.

No puc entendre el so
de les teves paraules, quant son bales
que es passegen xiulant
per tot el meu volta’n.

Mira'm amb ulls d’home
i deixar de banda els de soldat.

Sóc com el nen que duus dins teu.

Sóc un infant, i no puc jugar amb la Yedida
-que vol dir: “amiga"

perquè va néixer
al costat, de on jo vaig néixer.

Jo us pregunto:

Es pot escollir on néixer?

Si em dieu que sí.

Moriré,

per poder escollir

Si he de Néixer.

*

Rubianes, Solamente

Tenia per costum
envejar la teva rialla.
El teu cós
era un espetec d’expressió.
I el teu humor
irònicament vestit,
de vegades em feia sentir,
nua de sinceritat.
Un gallec, català
i amb la barreja al teu parlà,
sense pèls a la llegua
erets la veu

de molts de nosaltres.

De vegades,
el teu llenguatge era un xic groller,
però força rialler.
De tan en tan,
quant t’escoltava
em feies dir, un renec:
Hòstia, Rubianes, no pots parlar més fi.

L’últim to de veu, fou fent de Déu.
I amb un somriure Etíop,
donares una pausa...
al teu temps.

Crec, que en l’instant
avanç a la teva mort
Tu, vas ser-hi present.

*
a Pepe Rubianes

Nina Trencada

No hi ha perdó ni oblit,
per tot el que vas prendre.

Que ningú gosi buscar
ni trobar, l’excusa al teu robatori,
que no gosin a fer-ho,
perquè no hi tenen cap dret.
Li vas llevar la infantesa,
aquella en la que jugar
era el més important.
Li vas llevar, l’adolescència,
aquella on aprendre a estimar
i a jugar net, era el més important.

Li vas llevar el dret a créixer,
com a dona i com a persona
vas arravatar-li la confiança,
l’estima, l’abraçada, la carícia i el bes.
Li vas prendre gairebé tot.
Vas deixar-li l’anima,
amb un dolor crònic.
Va perdre la mirada a l’horitzó
i la ceguesa dels seus ulls
no li permeteren veure
una mirada neta.
El teu robatori
l’obligà a crear un món paral·lel,
ple de fronteres...
Però també, li vas donar alguna cosa... sí.
Desconfiança, tristor, rancúnia,
incertesa, temença i por,massa por.
Una por, que va dur-la
a la solitud d’un mateix.

Aquells instants
d’angoixa al teu costat,
varen trencar el seu cos
en mil bocins,
com un got de vidre que es trenca
quan et rellisca de les mans,
al tocar el terra, es trenca
escampant-se per tot arreu,
i la seva anima s’amagà
darrera el boci més petit i llunya,
aquell s’amagà darrera la porta.
Va ser fulles de tardor
seques i trepitjades
per el teu caminar inquisidor.
Els seus ulls,gravaren la imatge
del teu rostre monstruós,
i a la seva pell, com tatuatge del vell mariner.
Va convertir-se
en aquella nina trencada i malmesa,
amb ulls tristos, i amagada
al fons del vell bagul
tancat en un cadenat
i la clau, és perduda en el passat.

*

L'Oblit de la Memòria Perduda

Aquesta nit
quant vetllava el meu son.
un pensament m’ha trasbalsat
ell,xiuxiuejant-me a cau d’orella, m’ha dit:

Aviat t’amagaràs darrera la memòria
i ningú et podrà trobar,
ho perdràs tot
i et quedaràs sense res.
I jo, he aturat el temps
per entendre les seves paraules...
Aviat t’amagaràs darrera la memòria
i ningú et podrà trobar,
ho perdràs tot
i et quedaràs sense res.
Si sóc darrera la memòria
vol dir que no la puc tenir, i si no la tinc...
em prenen la vida.
De sobte he recordat
que tu, ets assegut al meu costat
en silenci, immòbil
perdut en el intent d’atura aquestes paraules
i amb la temença amagada al teu cor.
M’has pres la mà, i per fi ens em mirat;
la meva mirada t’ha preguntat,
i què farem ara?
No perdre el temps
m’has dit, tot femt-me un bes.
Ja passat el temps, i m’adono
que la meva memòria es trenca en mil bocins...

I vull que em deixis
en aquell racó, que tan m’agradava
i no, no et demano que m’oblidis
sé, que no pots fer-ho.
Encara m’estimes.
Tant sols vull que de tant en tant
t’asseguis al meu costat
i em parlis d’aquella memòria
que ja no és amb mi.
Del nostre primer bes, del primer cop que el teu cos nu
i el meu, varen ser un.
Del naixement dels nostres fills,
de les nostres cabòries quant ells, eren adolescents.
Dels nets que ara ja no conec.
Explica’m el teu menjar preferit,
i les nits de converses, sabrejant un bon vi.
Parlem dels caps de setmana
amb els nostres amics...

Parlem, de la memòria que ja no és amb mi.

Jo, no t’escoltaré, ni tant sols et miraré
no et faré cap bes,
i tampoc et prendré la mà,
seré allà, asseguda en aquell racó
dins d’un cos desconegut i amb l’anima perduda.

Que injusta és la vida
quan et pren tot allò que estimes.

Recorda, que jo, no seré allà
però et demano que ho facis,
fes-ho per mi, potser, així,
tu, mai coneixeràs

l’oblit de la memòria perduda.

~~

Últim Prec

En l’instant més a prop a la meva mort

vull ser-hi present,

i donar-li la benvinguda.

~~

Deixa'm...

Deixa'm oblidar-te, ara que ets aquí
assegut a la vora del llit

ara que els teus llavis miren els meus
amb la temença
d’una pèrdua imminent

ara,
ara que els teus llavis
sabrejaran el meu últim bes
i que en les meves mans, saps
que hi ha l’ultima carícia

deixa’m oblidar-te, ara que est aquí
assegut a la vora del llit

ara que els meus ulls
s’acluquen en la foscor del oblit
d’un present que gaudi d’un passat

ara que puc veure el teu rostre
i saber del meu adéu

deixa’m oblidar-te
ara que tots dos, som aquí.

~~

Vaixell de Vela

Navegà
Deixà el teu cos nu

sobre la fusta polida de la balandra,
sentir les onades en el seu-ho vaivé
la de la mar en calma,
la de la mar moguda,
la de la mar enfurismada

Sentir ...
La fusta polida sota la meva pell
suau, calenta per dolç raig de sol
i espera, sobre la fusta polida
que l’onada de la mar enfurismada
esquitxi el meu cos nu

i m’esborroni.

~~

Gaudint de l'Instant

La llum del local és tan tènue com jo.
La copa és mig plena
i la meva gola
ennuegada d’una tristor èbria.

Els meus ulls són tan brillants
que el seu reflex fa molt de mal.

Els meus llavis els glaçons desfan
amb la beguda tot jugant.

El cambrer és bon guardià
d’aquest, el meu instant.

És hora de marxar, i no pas sola
diu el bon guardià
els meus llavis tot besant.

~~

Freda Escalfor

Que n’és de meravellosa la nit freda
És tan freda,

Que no tan sols sento l’esgarrifança en la meva pell
També el meu cos tremola.

Que n’és de meravellosa la nit freda

Que de sobte el sol escalfa el meu entorn
M’esborrona la pell al frec de la teva
I el meu cos tremola sota el teu.

Que n’és de meravellosa la nit freda.

~~

El Tast de la Pluja

Trenca la tendresa d’aquest instant
trenca-la,

Trobaràs la pluja d’una mar enfurismada.

Però tan se val el sabor d’aquesta pluja
tan se val,

Doncs els teus llavis mai faran el tast.

~~

la solitud

La meva amiga,

la solitud

allà on vaig jo
ella sempre em segueix
i encara que de vegades
sense adonar-me’n, s’amaga
jo, però, no la trobo en falta
... ella sap que és la meva amiga, la solitud.

Malauradament
de vegades em quedo mirant-la en la foscor
i els meus ulls són cecs

d’altres, converso sense parar
en la tertúlia més aclaparadora,
fins que la meva veu és ronca
i el meu cap és clar.

la meva amiga, la solitud.

~~

Fricció

Uumm!!!

Ara que ets aquí

Escoltaré el so

De la teva pell

Quant fregar la meva.

~~

Escàpol

De vegades sóc com un rellotge
que tan sols marca les hores
que les manetes m’obliguen
al tic tac d’un respirà mut.

El temps perdut
és una vàlua important
en el pas del temps
un temps, que
s’escapoleix com l’aigua
entre les mans
en un intent de calmà la set.

Quant te’n adones
és massa tard
i el temps no té espera
sempre camina endavant,
i quan s’atura
el temps no existeix.
~~

Somiant

Aclucà les teves parpelles
suament,
ara imaginar-te un gran globus

però gran, molt gran

... imagina-t’ho, més gran
i pensa el que pot haver-hi dins

Imagina-t’ho...

Se’ns aquest gran globus a la teva mà
notes com els peus no toquen terra
que el peto t’acarona la galta
i que l’abraçada et prem amb força

Imagina-t’ho...

i ara, ja pots obrir el ulls

encara se’ns, que
el peto és a la teva galta
i l’abraçada et prem
i tot sembla un somni,
un meravellós somni.

Plaf!! Explosió del gran globus
i mils de somriures
volten pel teu entorn.

~~

La meva cambra

Vers que serenes la meva nit
quan la lluna escalfa
els llençols d’una nit de calma
en onades ballarines
amb una dansa de somnis
a un demà present.

Són paraules escrites en vers
tatuatge perenne

en les parets de la meva cambra
en un intent fallit
d’agafar el son,
un son profund i
ple de somnis.

En aclucà els ulls
quan les parpelles toquin fons,
vull que la seva última imatge
sigui un espetec de paraules escrites

... d’aquell antic poema
que la vida em brindà.

~

El Passar del temps

Absència i memòria, dues paraules diferents

Absència, no hi ha res
Memòria, hi és tot

És com un full perdut dins un llibre
és ple de memòria
a la recerca de l’absència d’un ahir

Un ahir, que és present en la memòria
d’aquella absència perduda.

I si l’absència fos la memòria del passat, i del futur ?

I si la memòria fos l’absència del passat i del present?

Absència i memòria...
Memòria i absència...

Absència, no hi ha res
Memòria, i és tot

El passar de la vida és l’absència de la memòria
ho és que la memòria no te absència

No ho sé, tan se val

Absència i memòria...
Memòria i absència...

Escaiença

Adelitar-se de la teva mirada
sense pensà en l’arribada
d’una nit, ho d’una albada

He de pujar acròpolis
en el moment precís
per poder fer l’encís
a un amor imprevist.

L’he d’allunyà del dubte innat
a la temença d’un desencert,

... i he d’aturar-li el plovisqueig

dels seus ulls
en l'instant en que les seves parpelles
facin el cim

i em vegin mirar-la.

Fotografia "Ojo" de Sandra Garcia.

Florent

La clandestinitat d’aquesta nit
ha omplert
l’anima d’un nou batec.

No calen paraules d’estima,
tan sols la nostra clandestinitat
en el besos de llavis ansiosos
i en el brogit d’una carn trèmula.

Tèbia serà la nit
i una mà en serenor
acaronarà cada racó de la meva ànima
en un intent fallit de calma.

Orquídia, m’has nomenat
amb una veu caiguda i trencada,
on cada lletra palpitaré
fregant la teva ànsia
en el meu anhel.

Tèbia orquídia és la nit clandestina
del surar d’aquells amants furtius
que en una ennuegada acció,
és donen un respir profund
per a ser uns enjogassats
en l’odissea del plaer.

.

Deixaré

Deixaré que marxis

després de tant de temps.

Deixaré que la memòria

descansi de la teva presencia.

Deixaré que el xiuxiueig

de la teva tendresa

s'allunyi,

que la meva pell

s'adoni que la teva

ja no li farà d'abric .

Deixaré que el meu cor

bategi sense el teu batec .

Deixaré que marxis

després de tant de temps

el teu record he de negar-me

per poder torna a estimar?

Que n’és d'estrany l'oblid d'un record

tan estrany, com impossible.

Deixaré per tant d’oblidar el teu record

i no li diré adéu

però, la teva promesa tu has de complir.

Caminaràs a la meva vora,

ni al davant,

ni al darrera

tan sols a la meva vora.

.

Tu ets Sorra

Sóc onada
que s'enfila sorra amunt
quan la teva veu és silenci,
quan la teva pell
és freda i distant
i les teves carícies
pinzellades sense color.

Sóc onada
que s'enfila sorra amunt
per endur-te mar a dins.

Graó a graó

Les seves passes iniciaven un titubeig, en el precís instant que esglaó a esglaó trepitjaven la vella escala. La mateixa escala que en la seva infantesa, un dia va descobrir, i va arribar-hi al seu final, convertint-lo en el seu racó secret. Un racó que li pertanyeria sempre. En una infantesa i una adolescència, plena de reptes.
Cruixits aïllats li murmuraven imatges de dies passats, i en aquell silenci real, va buscar records entre aquelles parets velles de fusta. Va moure amb esforç baguls plens il·lusions, de temps passats i promeses fetes de les quals, mai se’n oblidaria. Complertes o no, formaven part del seu-ho passat.
Les seves mans, van acaronar els somnis allà guardats mentre els seus ulls ploraven l’enyorança dels mateixos. Els seus llavis van anhelar aquell primer petó, i va dibuixar el seu rostre en les milers de partícules que formaren l’aire, i sentí aquell antic petó, novament… Aquell minuciós instant que la innocència dels seus disset anys els van acollir en dubtes i pors, i tanmateix, van decidir lliurar-se…a una carn trèmula i atemorida, que despertava entre paraules apreses de versos escoltats, en el ressò d’un poeta o d’una vella cançó. I el gemir de les seves novells veus, en el vell llenguatge del amor, foren notes musicals d’una nova cançó… Es posar vermella pel que havia sentit en aquest precís instant; un passat que esborra el present, fent present aquell passat.
Es va seure sobre el vell bagul, i li va donar una pausa als seus sentiments i desitjos. La llum entrava per la vella finestra, va guaita darrera les cortines de fil blanc, com si el cor li digues –mira, mira qui ve- i va recorda com la seva àvia les va cosir punt per punt i afegir una puntilla de ganxet.

Té vist arribar, -li va dir ella- i ell, es va sorprendre. La mirar, i va observar aquell cos de dona, ja no era la jove de disset anys –va pensar-, les seves sabates negres de taló, la seva faldilla modelant els seus malucs, la seva brusa allotjant els seus pits, i els seus llavis guardant petons…
I els seves passes iniciaven un titubeig, en el precís instant que van anhelar tocar-se…
I en el silenci del capvespre, es varen escoltar els gemecs, d’aquella nova cançó.

.

Mirant-te

a tu


que sempre em mires, i
t'apropes poc a poc,

amb silenci
com si el teu cos no hi fos...

i tan sols els records...; i jo, mirant-te

No, no marxis, i

si te'n vas

torna...

sempre espero.

.

la dama obscura

I si jo
acluco els ulls,
vos em podreu perdonar?

M’endinsaré en un son
profund i etern.

I vos
em podreu perdona,
si mai, vull despertar?
I si el perdó
a un mateix, no és possible?

Aniré a busca la soledat
que és amiga de la veritat
i no té pas maldat.
Doncs mai me’l a promès... el perdona’m.
Però vos,
podreu donar-me el perdó,
per endinsar-me en un son
profund, i perdurable?

La dama de la mort... m’escolta
en un silenci obscur.
.

Tic...

Tic, tac, tic, tac
temps,
moments,
instants…,

Moments
on el temps
dels instants, em perduri.

Aparences

Aparences,

són les que els meus ulls
guardarien
en la seva memòria ocular;
ho sé ara,
ara que el temps
em donà una treva.

Les imatges
que em mostrares de tu,
varen ser una boira
espessa,

gairebé opaca;

i els meus ulls
en aquell temps,
no varen veure més enllà
de la estreta línea
de la teva mentida.

.

sempre em mires

Tan sols al entra
per la porta de fusta fosca
entre el bruit i la gent
et miro, i
estudio el camí més curt
per arriba a tu.

En tu
vull reposar tot jo.

Ja, ets meva
de vegades,
ets càlida com la fusta
o freda com el ferro forjat,
i fins hi tot, suau
com el vellut.

Però sempre,
les meves natges
s’asseuran en tu.

Un bocí

Vull un bocí de la teva nit,
la què vares premé amb desig
el meu cos i la meva anima,
en la que la teva pell
era damunt la meva,
en la que fent-hi un tast
ens vara’m assaborir.

Tan sols un bocí
per guardar-me-la al meu rebost,
i de tan en tan
fer-hi un tast.

Vull un bocí de la teva nit...
per si un cas.
.

Pausa

De vegades, volem abraçar
els moments que la vida ens brindà,
els bons... i també els dolents.

Perquè els dolents
primer varen ser bons.

Abraçar-los, sentir-los nostres...

Els viscuts amb les pauses
que la pròpia vida ens dóna,
pauses,
per donar-nos un respir

i assaborir els moments...

.

Tristesa

No busquis en la meva ombra
el que no vas saber veure en jo.

No besis en els llavis
que jo, no et vaig oferir...

No miris
el que no vaig ensenyà.

Deixeu ja
mai em vas tenir...

Vés-te’n, allunyat...
i no tornis... a mi.
.

ombres

El teu cos
Es un cos d’ombres.

Ombres que un dia
Foren personatges vius.

Personatges que prenien el meu cos

anhelantment...

I de sobte, tu,
Et situares entre el sol i jo.

I vaig adonar-me
Que el meu cos,
era un mapa d’ombres.

.

Tu

Fas
trontollà
tot el meu mon
Cada cop que t’apropes.

Paraules amb dolça veu...
Carícies endolcides de tendresa...
Prens el meu somriure i el meu plor
ets,
com el pou
el que acull l’aigua de la pluja...
en silenci
~~~~~~~~~~~

la porta

Va obrir la porta
Amb la por al seu cos
Qui sap si la seva fugida
Va ser per a sempre.
No preguntà
va temé resposta.
Porta oberta ...
Fugida d’aromes
Buit, és el seu nom

El d’aquest nou intrús
aquell,
el que ara jeu sota els teus llençols.

.

oblit

la tardor, pot endur-se l’oblit del que fou un ahir...

Sóc el meu oblit...

l’oblit dorm al meu llit
sota els llençols
que una nit
foren guaridors dels nostres desitjos.

Però l’oblit no tem a la mort
l’oblit es immortal.
... i darrera la porta
s’amaguen els anhels
d’una dona que encara desitja.
ara,
ara que el temps de l’oblit
s’ha assegut a la seva vora,
se’n adonà.

... quan la vida et fa un peto als llavis
no pots no sentir-ho.
... quan la vida et fa un peto al llavis... tens que atrapar-lo.

no, No vull ser el meu propi oblit.

Passió

Miraré, les corbes del desig,
prendré l’olor del teu cos Nu
i m’he l’enduré...
i el barrejaré amb els meus anhels.

Llavors cada vespre
sota la llum de la nit fosca
els deixaré anar...

els faré meus,
que ningú vegi el que jo veig...
que ningú sentí el que jo sento…

Un cos Nu..., pres d’anhels…
farem l’amor, amb el cos nu..., clandestinament.

com una onada

La mar
que duu dintre,
és d’onades grans i fortes...
que al apropar-se a la platja,
de vegades,
semblen petites i desvalgudes...

Asseguda a la sorra,
l’onada
s’endura tot el seu dema...
un dema, que tenia un ahir i un avui,
onada rere onada...

el sisè sentit

Mans necessitades

TACTE
per seduir la teva pell,

Ulls cecs pel desig

VISTA
del mirar...

Llavis entre oberts

GUST
a l'aguait dels teus,

Oïdes dispostes

OIDÀ
al bruit dels teus xiuxiuejos,

Nas anhelós

OLFACTE
dels teus aromes.

... el desig de... .

mai, s'allunya

L’Infant
Es va deixar estimar...
i l’estimà no li va agradar.
És brut i fatigós...
cridava, en el seu mal son
i s'amaga sota els llençols

en la seva nit més llarga.
Va voler oblida
però, mai es va allunya.
... I va deixar-se mori.
La promesa a no deixar-se estimar,
és el seu tatuatge fet amb foc.
El temps l’ensenya’t
que encara és,
dins d’aquell mal son.

per sobre..., la gespa

La gespa és humida,
la rosada a set forta.
Sóc al mig del prat,
i al meu voltant tant sols arbres,
muntanyes i musica de bosc.
Sento l’ofec de la soledat,
la fredor de la gespa,
a la meva esquena,
la pèrdua,
dins la immensitat d’aquets espai.
Els arbres s’apropen a mi,
cada cop més despresa, no puc fugir.
Tot és ple de colors
És un arc de sant Martí...
són massa colors per a mi.
I he pensat amb tu,
amb les teves paraules,
amb les mirades,
amb les teves mans juganeres...
La meva buidor,
els meus espais en blanc,
el meu llibre sense fulls,
els meus ulls sense mirada,
la meva veu sense paraula...
L’aire m’ha parlat tota l’estona
no l’he sentit, no l’he escoltat.
Sóc al ben mig del prat,
I al meu voltant tant sols arbres,
muntanyes i musica de bosc.
el silenci m’abraça,
el silenci m’estima...
cada cop, amb més força.

atrapa'l

Avui és un dia de sol
i la boira no te cabuda
Abraça’m
ara que jo et deixo
Pren-me
mentre jo soc aquí
Atrapa aquest moment…
Perquè el meu cos
i la meva ànima
fugen tot sovint,
a un arriscat destí...
que s’amaga darrera les muntanyes.

vull, però no puc

No sé pas
no tinc res a dir,
però sento la necessitat
d’agafar la ploma entre els meus dits
i deixar-me anar...
Vull, contar-te secrets,
però els secrets, no es poden contar,
...deixarien de se secrets.
Vull,contar-te tot allò que em fa por.
Vull, preguntar-te per tot allò que no conec.
Vull, compartí el meu alè
i el meu somriure
...amagat tant de temps,
Vull, compartí el meu dubte i el meu temor,
I la meva rancúnia treballada dia darrera dia.
Vull, compartir tantes coses
... que em fa por,
i la por és molt dolenta...
S’arrela amb molta força
i sempre et guanya,
... i la derrota és sempre amb tu.

I així la por, arranca dels meus dits, la ploma,
i deixa anar tots els papers...
...dins el cofre.
I la ploma, vençuda,
cau damunt d’ells, guardant altre cop
tots els meus secrets
prement-los un i altre cop,
sense descans, sense donar-me un respir.
Perquè, en l’últim instant la por em venç,
... deixant que el cofre es tanqui...

sense res

Sense el teu amor, ni el teu alè.
Sense el teu somriure, ni el teu plora.
Sense la teva paraula, ni el teu callar.
Sense la teva mirada, ni el teu observa.
Sense les teves mans...,
Sense res... i jo què sentiré? Seré morta...
No sé d'on vens, ni on vas.
No sé si vens, o vas.
És un somni o una realitat.
Millor somni..., que realitat...
El somni...., és etern,
la realitat..., és un instant.

Viure un instant
de vegades és caure... en la trampa
d’estimar la vida,
una vida... que sempre serà...
... un somni del demà.

el meu voltant, és tant i tant immens

Terra, roca, penya-segat...
aturar la gran mar...
assegut, no sé perquè et busco...
m’estreny una sensació de tristor.
Et veig venir,
les onades son tant fortes
que no puc aturar-les ...
obro els braços
i no puc acollir-les.
Vull, però no puc,
sense saber perquè,
sento un gran neguit
per endinsar-me dins aquesta mar,
el teu cos nu, immens i acollidor.

Ara, ja ser perquè vull endinsar-me ...
Tan sols vull
que tu envoltis el meu cos,
el premis fort, delicadament,
suament, amb precisió
i que la profunditat del teu cos
escalfi el meu voltant.
Terra,
Roca,
Penya-segat,
Aturar la gran mar...

paraules

Fer una ullada
darrera les paraules
amuntegades a la meva gola,

buscar-li el to adequat...

I dir-te-les...
mirant-te als ulls.

tu on ets ?

Tu On Ets ?

Com el glaç em desfaig,
quant estic entre els teus braços.

I el cor em trontolla,
quant sento la teva veu.

Cada nit,
acluco els meus ulls
mirant-te a tu,
i cada matí al obrir-los...
veig que tu no hi ets,
i no hi seràs...

i m’he adono que és el mateix somni...
de cada nit...

Tu, vares marxar..., i per a no tornar...

Mai...

jocs

Tinc la temença... propera

A caure en l’oblit de les teves paraules...
en una nit d’estima,

En les mans properes al cos nu...
d’un desig on l’albada no arribi

Besos entremaliats...
assaborint racons

Olors ensumades...
en els glops d’un respir...

Mans, besos i olors... en una nit d’estima.

Acuarela del artista Thoti acuarelas "Rojo Pasion"

no deixis

Aturat i no et moguis

No deixis que la teva veu
em digui paraules meloses.

No deixis que els teus ulls
em mirin amb aquella tendresa.

No deixis que les teves mans
acaronin la meva pell.

No deixis que el teu cos nu
trobi el meu.

No deixis que el teu somriure
besi els meus llavis.
No deixis que la teva trepitjada
segueixi la meva

No deixis... perquè si em deixes, tornaré a tu.

s'acaba

Escric sense fi
el poema que tu mai llegiràs
ni escoltaràs...,
més enllà del que tu veus,
és l’amor que sento per tu...
bons moments, si...
instants imperfectes, si...
No vull pensar
que tot el que varem tenir
va sé una pintura anònima...
per a a mi, va sé un arc de sant Martí
sí, a mi també em sap greu dir
s’acabà...
en canvi tu no vols...
o creus que no vols...
no puc dir-te que no t’estima
perquè seria una gran mentida
t’estimo... tan
però...,
no et desitjo...
Fa mal escolta aquestes paraules, ho sé
però també fa mal dir-les,

si tu sabessis...

no és millor
deixar-ho mentre el nostre estimà
i el nostre desig és dual...?
pensa-hi sense la rancúnia... del moment d’aquell instant
en que els meu llavis, van dir s’acabà...

Tens recordes aquell dia... en que tots dos varem dir s’acaba.

boirassa

Aquesta nit he lluitat
contra la meva boira
i no la he vençuda,
m’ha engolit per tot el dia.

Es la boira, tant espessa i pesada.

vull tenir el cor calent,
per saber si pot desfer,
el glaç de tant de temps.

I vull
ser pintora...
per agafar pinzell entre dits
i donar forma a les meves paraules...
agafar pinzell entre dits,
i donar color a les meves il·lusions.
agafar el pinzell entre els meus dits
i omplir la buidor del meu cor.

Es la boira, tant espessa i pesada.

Quant deixaré que la boira no em venci?

Una boira...,
una boira que es tant espessa i pesada...
que no et deixa veure el sol...

un glOp de baTecs

Escollir les paraules i vestir-les de seda...
per a ser escoltades...

Viure al vertigen de la vida...
i aturar-me abans de caure...

Ser gota de pluja...
i caure al buit...

Ser núvol en mig de la turmenta...
i després arc de sant Martí.

Trobar la lluna, penjar-me...
i espera que la nit no m'atrapi.

Desitjos anhelats

Ets nu,

Damunt els llençols blancs...

Anunciant la nit que s’apropa.

Ets observat de lluny,

darrera la porta,

i en silenci... Per ulls afamats de desig.

Llavis desitjosos d’assaborir-te,

de fer el tast a una carn trèmula.

Aquets ulls, han mirat pel forat del pany

mentre tu et despulles...

Et treus la roba suaument

com airina a la platja.

Sota la camisa,

el teu pit nu és reflex en els seus ulls.

Sota els pantalons,

les teves natges nues, Li han tret l’alè

i el seu desig a encès,

Endinsant-se en un plaer íntim i silenciós.
El seu cor ha bategat

i a la gola se l’ha trobat,

uns gemecs silenciosos

l’han acompanyat.

Ets nu, damunt els llençols blancs

Anunciant la nit que s’apropa.

Desapareix, darrera la porta,

la dona desitjosa, eròtica, provocadora,

buscadora d’un plaer carnal,

i fins hi tot luxuriós.

Davant teu s’ha posat, als peus d’un llit

On tu, ets nu, damunt els llençols blancs

Anunciant la nit que s’apropa.

És nua, amb la pell disposta,

mostrant-se a tu.

Era dolça com la mel,

Suau com el vellut,

Bellugadissa com la guineu,

Canviant com el camaleó.

La seva veu era silenci.

La mel juganera,

baixava entre els seus pits,

i les teves mans són ansioses per acollir-los

i abocante sobre ells els prem.

Els teus llavis, ansiosos,

la besen,

Tu la mires... l’observes, mires el seu cos nu,

immòbil, majestuós, suau i cridaner.

És dolça... camaleònica...

El seu alè has observat

i el seu desig has descobert.

Les teves mans imaginàries

moldelen les seves cuixes

i les seus malucs premen.

Separa-les, li has dit, ple de dolç desig,

i ella, somrient, s’ha ofert, suament.

El seu cos has pres sense pensar en res més.

T'has endinsat en el món tenebrós del plaer.

Llavis retrobats en els besos més afamats,

llengües lluitadores pel plaer a conquerir.

Envestides temeràries al descontrol del desig.

Paraules a cau d’orella,

grolleres de dia, enriquidores de nit.

Endinsat, no t’aturis...

La nit, no vol marxar de la cambra,

I espera...,

Mira-la, besa-la, abraça-la, estima-la...

Pensa en ella

i després

digues-li, que no pots estimar-la.

deciSió

Espolsar la pols de sobre teu,
mirat,
pensar,
parla’t, respon a la teva pregunta…
i després
apropat,
mirem, besem, acaricia’m…, i quedat a vora meva.

Gavina

La gavina,
a perdut la platja,
la platja
que tan de temps... a set seva.
La gavina,
no te vol
en la nit fosca.
La gavina, de vol rasant...
La gavina, guaridora de aquet gran mar.
La gavina, que vol ser falcó.

InsTants

En les meves mans
duc, amb suavitat
els teus somnis.
Aquells,
que és quedaren
en el teu curt camí.

De vegades, els premo
amb força,
i les meves mans
s’esquerden per la pèrdua
i el plor d’aquell instant...
Tinc la temença
sobre meu...

fent un vol rasant.
vull que els teus somnis
no és perdin...

Vull que acompanyin els meus,
durant el llarg camí,
de la meva vida.

El teu camí
era el meu
Jo puc perseguir-los... i tu...

Per a mi

Si tornes de Miquel Martí i Pol

Repetiré el teu nom i el meu també.
Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec
o, tal volta, un conjur.
De sobte et sento
molt a prop i el temor m'immobilitza.
¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo
com a través dels vidres enllorats
d'una finestra.
Pren-me tot, si tornes.

Temps d'interluni (1990)

.

Si Vuelves de

Miquel Marti i Pol

.

Repetiré tu nombre y el mío también.

Me los diré en voz muy baja, como un ruego

o, tal vez, un conjuro.

De repente te oigo

muy cerca y el temor me inmoviliza.

¿Estas dentro de mi?¿Te perderé, quizás, si me muevo?

Me cierra los ojos un escalofrío y te contemplo

como a través de los cristales empañados

de una ventana.

Tómame todo, si vuelves.

.

Traducir este texto a supuesto por mi parte una osadía, mi deseo es no haber destrozado tan bello poema. disculpen mi osadía.

.